Casal d’estiu TEA a Cornellà de Llobregat
18/04/2024
Dislexia
Què és dislèxia?
La dislèxia és un trastorn del neurodesenvolupament que comporta una dificultat en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, es caracteritza per un deteriorament en la capacitat de reconèixer paraules, lectura lenta i insegura i escassa comprensió. Les persones amb aquest trastorn també poden tenir dificultats a l’àrea de la velocitat de processament, en les habilitats motrius o en la percepció visual i/o auditiva. Poden veure afectada la memòria a curt termini, l’organització, la seqüenciació o el llenguatge parlat.
La dislèxia no és deguda a problemes intel·lectuals, de motivació o per dèficits de l’audició o de la vista.
Aquest trastorn del neurodesenvolupament és el més comú, afecta igualment els dos sexes i es calcula que el pateixen aproximadament un de cada deu nens o nenes en diferents graus de severitat, provocant fracàs escolar.
Si bé la dislèxia no té cura, l’avaluació i la intervenció primerenca milloren l’aprenentatge, minimitzant-ne l’impacte en el resultat educacional i psicosocial del nen.
Quina és la causa de la dislèxia?
Els investigadors reconeixen que hi ha diverses causes de la dislèxia. Cal entendre que la dislèxia no té cura i que no és una malaltia. És un trastorn amb què es neix, té una gran càrrega hereditària i es manifesta de manera diferent al llarg de la vida.
És important destacar que les persones dislèctiques no són gandules ni ximples, és un trastorn inesperat, que apareix en persones amb una intel·ligència, motivació i escolarització normal, i que solen esforçar-se moltíssim per superar les seves dificultats en la lectoescriptura.
Les investigacions demostren que el cervell dislèctic processa la informació de manera diferent i no resulta eficaç mentre llegeixen. Les imatges cerebrals mostren que, quan els individus dislèctics llegeixen, activen en menor mesura certes parts del cervell i hi ha més activitat en altres regions del cervell que les que usen els normolectors. Aquestes imatges també indiquen que a les etapes inicials d’adquisició de la lectoescriptura ja remarquen aquestes alteracions al circuit neuronal i que és possible una normalització després d’una actuació primerenca, especifica i intensiva.
Què passa a la dislèxia?
La majoria dels nens de 4 o 5 anys presenten la capacitat de percebre que les paraules estan formades per sons (fonemes). Aquesta habilitat rep el nom de consciència fonològica i és la que permetrà, posteriorment, relacionar aquests sons amb les lletres (correspondència entre fonemes i grafemes), aprenen a combinar aquestes lletres per formar paraules. Cap als 5 o 6 anys els nens apliquen aquesta correspondència a la inversa per poder llegir el text escrit i acaben reconeixent de manera automàtica les paraules que han vist moltes vegades. Amb la pràctica, els normolectors aprenen progressivament a llegir de forma automàtica i se centren a entendre i recordar allò que s’ha llegit.
Els nens dislèctics, però, tenen una deficiència específica processament fonològic. Presenten una pobra consciència fonològica, pas previ per establir de manera eficaç una correspondència entre els grafemes i els fonemes, també problemes en el reconeixement ràpid de les paraules. Per aquest motiu, la lectura no arriba a convertir-se en un procés automàtic, sinó que continua sent una tasca lenta i que requereix un gran esforç; aquesta es caracteritza per distorsions, substitucions o omissions i errors en la comprensió.
Sovint es creu que invertir l’ordre de les lletres d’una paraula, per exemple, llegir «les» en lloc de «sal» es dóna únicament en nens dislèctics, però aquesta confusió és molt comuna en els nens de primer a segon de primària , no només en els que tenen dislèxia. També és conegut que no tots els nens amb problemes de comprensió són dislèctics, aquesta manca de comprensió també la presenten els nens amb dificultats atencionals.
La qualitat i, en definitiva, l’excel·lència, de qualsevol sistema educatiu està directament relacionada amb la capacitat que té la Institució per donar resposta als estudiants susceptibles de ser socialment exclosos.
Signes de la dislèxia
La dislèxia és un trastorn persistent al llarg de la vida i es manifesta de manera diferent a les diferents etapes de l’individu. A continuació, t’expliquem els símptomes principals de la dislèxia. És important puntualitzar que hi ha diferents graus de severitat i no s’ha de presentar la totalitat de símptomes.
En educació infantil i escola primària, ens trobem amb dificultats a les següents àrees i activitats
· Dificultat per seguir instruccions i aprendre rutines,
· Problemes a la lateralitat.
· Nocions espacials i temporals alterades.
· Problemes a l’equilibri.
· Problemes de memòria a curt termini.
· Dificultats per organitzar els seus pensaments.
· Problemes per mantenir l’atenció.
· Confondre paraules amb pronunciació similar.
· Dificultat pronunciar paraules llargues.
· Fer rimes i captar rimes.
· Aprendre els noms de les lletres i els sons.
· Transposar les lletres (llegir o escriure “els” en lloc de “sol”), canviar l’ordre i invertir números.
· Aprendre a llegir i a escriure’n el nom.
· Aprendre a separar les paraules en síl·labes (cotxe cotxe).
· Aprendre la seqüència de l’abecedari, els dies de la setmana, els colors, les formes i els números.
· Dificultats en matemàtiques.
· Cal·ligrafia i coordinació motora fina.
Els nens grans, adolescents i adults poden presentar les dificultats anteriors a més de les següents
· Lectura amb errors i molt laboriosa.
· Problemes de concentració en la lectura o escriptura.
· Llegir i escriure molt per sota del nivell d’estudis.
· Evitar llegir i escriure.
· Lentitud en realitzar tasques escolars que impliquen llegir i/o escriure i fer exàmens.
· Errors ortogràfics arbitraris.
· Redactat pobre.
· Taules de multiplicar no automatitzades.
· Dificultats en la comprensió dels enunciats dels problemes de matemàtiques.
· Dificultats en la comprensió de textos llargs i complicats.
· Dificultats en l’aprenentatge d’un idioma estranger.
Com es diagnostica la dislèxia?
Els primers símptomes per detectar la dislèxia ja es donen a l’etapa infantil, si bé es diagnostica finalitzant segon de primària. Això no vol dir que hàgim d’esperar per intervenir fins a tenir un diagnòstic. En alguns casos, no és evident fins que el nen és gran i s’espera que llegeixi i entengui materials escrits més extensos i complexos. Que un adolescent intel·ligent continuï tenint problemes amb aquest tipus de materials de lectura, així com problemes d’ortografia poden ser signes que té dislèxia.
La dislèxia es pot diagnosticar mitjançant una avaluació exhaustiva i integral feta per un psicòleg especialista en trastorns de l’aprenentatge, ja sigui dins o fora de l’escola. Els pediatres solen conèixer els signes de la dislèxia i poden orientar les famílies perquè rebin l’ajuda adequada.
Si el diagnòstic de dislèxia es retarda, pot causar problemes més greus a la lectura i una baixa autoestima. Per això, és important reconèixer els símptomes de la dislèxia com més aviat millor a l’ensenyament primari i iniciar una instrucció especialitzada en la lectura immediatament.
La importància del diagnòstic
La detecció primerenca i una intervenció adequada contribueixen a millorar les habilitats acadèmiques i minimitzar el gran impacte emocional que pateixen els nens amb dificultats d’aprenentatge.
Els trastorns del neurodesenvolupament no diagnosticats són la causa principal del fracàs i abandonament escolar al qual s’uneixen problemes d’Inseguretat, ansietat, baixa autoestima, depressió, dificultats per relacionar-se amb els altres, no sortir de casa…. Aquestes i moltes més poden ser les conseqüències i repercussions emocionals en aquests nens i adolescents.
Les investigacions demostren que els alumnes amb trastorns de l’aprenentatge són particularment vulnerables a la intimidació i a l’assetjament escolar.
Processos de diagnòstic
La dislèxia requereix un diagnòstic clínic, aquest es basa en l’anamnesi, els informes aportats pel centre educatiu i l’estudi neuropsicològic. Finalment, transmissió de resultats, recomanacions i proposta d’intervenció a la família i al centre educatiu.
Anamnesi: Recull d’informació rellevant sobre el nen, la família i el motiu de consulta. Aquesta informació recollirà l’inici de les dificultats d’aprenentatge, antecedents personals (perinatals, desenvolupament motor i del llenguatge, …) i antecedents familiars en progenitors i/o germans (dificultats d’aprenentatge).
Informes dels centres educatius: Els informes escolars mostren, en la majoria dels casos, dificultats en el rendiment escolar, són molt útils els comentaris individuals de l’alumne que proporcionen els tutors.
Estudi neuropsicològic: Determinar l’estat cognitiu mitjançant proves, tests, qüestionaris i escales psicològiques que permeten situar el nen dins del seu grup d’edat.
Cal valorar les funcions següents:
· Capacitat intel·lectual global (rendiment cognitiu global).
· Domini del llenguatge (fluïdesa verbal, processament fonològic).
· Atenció i funció executiva (Atenció auditiva, flexibilitat cognitiva, inhibició…).
· Visuopercepció i visuoconstrucció.
· Memòria visual i verbal.
· Processos de lectura i escriptura.
· Comportament i disposició del nen.
Lliurament de resultats: Finalment, el lliurament de l’informe als pares, explicant en què consisteixen les proves administrades, el resultat i el diagnòstic. És important que els pares entenguin el diagnòstic, en què consisteixen les dificultats del seu fill per poder ajudar-los.
L’informe ha d’incloure una proposta d’intervenció educativa i emocional. En la majoria dels casos, el diagnòstic de dislèxia requereix un tractament psicopedagògic, que consisteix en una reeducació en la fluïdesa, comprensió lectora i expressió escrita. També estratègies cognitives que ajuden a regular l’aprenentatge, l’atenció, la concentració i l’autonomia.
És molt important que el centre educatiu conegui les necessitats derivades del diagnòstic i prengui mesures, principalment metodològiques, per ajudar el nen dislèctic a seguir adequadament els aprenentatges i desenvolupar-ne al màxim la capacitat.
Com es tracta la dislèxia?
En la majoria dels casos, amb l’ajut i els suports necessaris, aquestes dificultats podran ser compensades, els nens amb dislèxia aconsegueixen una lectura precisa i desenvolupen estratègies que els permeten seguir el ritme de les classes ordinàries amb adaptacions metodològiques.
Els nens amb dislèxia solen necessitar l’ajuda d’un professor de reforç o en alguns casos requereixen un tractament psicopedagògic, que consisteix en una reeducació en la fluïdesa, comprensió lectora i expressió escrita. També estratègies cognitives que ajuden a regular l’aprenentatge, l’atenció, la concentració i l’autonomia.
És possible que el tutor del centre educatiu o el pediatre del fill recomani l’ajuda d’un psicòleg, psicopedagog o un logopeda. Aquests són professionals formats específicament per treballar amb nens i nenes dislèctiques.
Rebre ajuda especial o les adaptacions necessàries als centres educatius públics, concertats i privats és un dret regulat a LOMLOE 3/2020 de desembre i la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació de Catalunya i el Decret 150/2017 de 17 d’octubre de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. L’aplicació d’aquestes lleis als centres és imprescindible sempre que calgui, els pares de nens diagnosticats amb dislèxia haurien de parlar sobre aquestes lleis i de les adaptacions amb el personal del centre educatiu.
